L'Eucaristia, gresol de la fraternitat cristiana. L'epíclesi eclesiològica: del cos eucarístic al cos eclesial

Una de les dimensions essencials del que l’Església creu quan celebra l’Eucaristia es la dimensió
eclesiològica, segons la coneguda formula d’Henri de Lubac: «l’Eucaristia fa l’Església». El primer
que estableix aquesta relació «Eucaristia-Església» aplicada en una situació eclesiològica concreta
és Pau en la comunitat de Corint amb les seves cartes —en concret la Primera carta als Corintis.
De fet 1Co 10 i 11 esdevé el primer testimoni litúrgic d’aquesta relació. Una manera d’aproximar-se
a la relació «Eucaristia-Església» es la mateixa anàfora o Pregària Eucarística. En concret el que
s’anomena l’epiclesi eclesiològica, tal com apareix, ja en les primeres anàfores o en les que s’anomenen
les paleoanàfores, fins a les nostres Pregàries eucarístiques actuals. Les epiclesis en les
diferents anàfores presenten una llista de fruits de comunió amb diferents termes. Menjant l’únic pa,
els cristians estrenyen els vincles d’unitat, formant un sol cos. Així l’eucaristia és el gresol de la
fraternitat; fins el punt que la hostia reconciliationis elimina les divisions, segons 1Co 11. Ara bé,
la celebració eucarística no es un mitjà amb el qual la comunitat eclesial es realitza de manera
quasi automàtica. Així ho entenen els Pares de l’Església, sobretot Sant Agustí, ja que no és un fet
màgic, mecànic, sinó que suposa una disponibilitat i una receptivitat humana de cada individu i de
la col·lectivitat.