L'evangeli segons Joan i el seu entorn

L’any 1957, l’exegeta anglès J. A. T. Robinson, en una ponència al Congrés d’Oxford sobre els quatreevangelis, observava indicis d’un canvi de paradigma en la interpretació de l’evangeli segonsJoan (EvJn). La ponència assenyala tres vectors que apunten vers un nou paradigma. En primerlloc, la constatació que l’EvJn reflecteix una clara polèmica entre la sinagoga farisea i els cristiansjoànics (J. L. Martyn 1968). Segon, un progressiu aprofundiment del rerefons jueu tant en a) temadel messianisme de Jesús, com b) en l’esquema dels enviats del món celestial, com també c) enl’influx de la mística del Merkabàh en el quadre polèmic de l’EvJn contra els visionaris (Jn 1,18;3,13; 4,46), com finalment d) en el mite jueu de la saviesa. Tercer, el tema de la comunitat joànicaque va tenir una preeminència innegable en els anys 1970 i que ha despertat un protagonisme deljudaisme com a entorn de l’EvJn. La conclusió de la ponència és que, efectivament, hi ha hagut uncanvi de paradigma en l’exegesi i interpretació de l’EvJn. En contrast amb la primera meitat delsegle XX, en la qual va imperar la hipòtesi d’un rerefons hel·lenístic o gnòstic, la comunitat joànica,com a comunitat jueva, ofereix un entorn en el qual situar i fer entenedor aquest evangeli. Unentorn fonamentalment jueu. Ara bé, el que ha canviat, sobretot, és el sentit del mot rerefons. Avuiel qualificaríem més aviat com a entorn. Perquè hem anat a raure a un medi religiós i cultural en elqual el judaisme és no només el rerefons sinó sobretot l’entorn en el qual s’escriu l’EvJn. Però ésun judaisme tal com l’interpreta l’EvJn, no un judaisme sectari. És un judaisme que va més enllàdels models imperants en aquells anys. Ens apropem notablement al Sitz im Leben que va desenvoluparl’escola de la història de les religions en la darrera part del segle XIX i en el primer quartdel segle XX.