De la visión comunicativa instrumental de Inter mirifica a la comunicación de la proximidad del papa Francisco

El 4 de desembre de 1963, 1.960 pares conciliars van donar el seu placet —els contraris eren 164—al decret del Concili Vaticà II «sobre els instruments de comunicació social». Aquest document vaser un dels primers a ser sotmesos a votació, però els números no ens han d’enganyar: el que per anosaltres, acostumats a majories «polítiques» bastant minses, podria semblar-nos una victòria aclaparadorano va ser percebut així. Ho demostren no només les majories molt més clares que vanaprovar els altres documents conciliars, sinó també la pluja de crítiques que va acompanyar la difusiód’Inter mirifica des dels seus primers dies de vida. Per als seus detractors, Inter mirifica mancavad’una veritable definició de la comunicació. No cal dir-ho: som molt lluny de les modernes teoriessobre comunicació, però probablement demanar alguna cosa diferent per aquells anys hauria estatfora de lloc. El document es refereix explícitament a desenvolupaments futurs (núm. 18: les jornadesmundials de la comunicació social), estructures (núm. 19: una «Comissió especial de la Santa Seu»)i aprofundiments (núm. 23: l’any 1971 es va publicar Communio et progressio). Però la impressió vacontinuar essent sempre la d’un decret sense destinataris, que deixava a tothom descontent i semblavaque no havia dit res determinant per a ningú. En canvi, la història dels seus efectes va documentarparadoxalment el contrari. La instrucció pastoral Communio et progressio ha restituït granpart de la reflexió del grup d’experts d’Inter mirifica i ha pogut també tenir en compte el valuós corpustextual del Concili Vaticà II, en particular el text de la constitució pastoral Gaudium et spes. Pertant, podem dir que el decret Inter mirifica, i amb ell el Concili en el seu conjunt, han tingut una posteritatmolt més fructífera del que en un principi s’esperava.