Fe i raó en el judaisme

L’autor vol mostrar la persistència de la relació fe/raó dins de la història de la religió jueva. Ja en les fonts tannaïtiques (“Tannaitic literature”), s. I aC- s.III dC, s’usa una tècnica hermenèutica determinada per copsar raonablement el sentit del text bíblic, ja que, com deia R. Ismael, “La Torà ha parlat en llenguatge humà” (SifNm 15,31[112]). Isaac Israeli (s.IX-X) sembla ser en el judaisme l’iniciador del corrent neoplatònic. Aquest interès per la raó, tant si es subordina a la fe com si no, serà un recorrent constant en els diversos tipus de judaisme que la història ens ha donat fins als nostres dies i que l’autor intenta contextuar: l’època talmúdica, la lluita antimaimonista, l’Haskalà (la Illustració, “Enlightenment”), el Judaisme Reformat (“Reform Judaism”), el Neo-Ortodox (“Neo-Orthodoxy”), el Conservador (“Conservative Judaism”), el Reconstruccionista (“Reconstructionist Judaism”). Dins del judaisme hi ha, a més, un fenomen prou ortodox que mereix una consideració especial: el hassídisme amb la peculiar relació fe/raó del món cabalista. L’article s’estén, doncs, al final a explicar l’escola hassídica del moviment Habad amb algunes de les seves ramificacions que arriben fins als nostres dies.