El pactisme a Catalunya: una concepció dual de la comunitat política

El present article ofereix una definició historiogràfica del pactisme, el qual fou model
institucional, doctrina i pràctica present a Europa des de l'alta edat mitjana i actuà com a
contrapunt del concepte modern de sobirania monàrquica de l'estat absolutista dels segles
XVI i XVII. La raó és que els models d'Anglaterra i dels Països Baixos van donar preeminència
al parlament després d'un procés històric de confrontació amb l'absolutisme del monarca.
Com a doctrina institucional, el pactisme va trobar a Catalunya una de les formulacions més
elaborades. Es defineixen, doncs, els elements constitutius del pactisme jurídic català, derivat de
la construcció romanista del "ius commune" i dels treballs interpretatius, com també del dret públic
primerenc construït pels juristes. Es diferencien, també, diferents tipus i graus de iurisdictio
(senyoria), universals, generals i especials, i es defineixen conceptes com ara «populus», «constitutio
populi», «imperium» i contrafaccions. Per altra banda, es fa un aclariment dels diferents
instruments legals a disposició de la Cort General per a la promulgació de les lleis (constitucions,
capítols de cort i actes de cort), la limitació del poder reial, la composició de la Generalitat
(el General de Catalunya) i el paper dels tres estaments de Catalunya (braços). A més,
s'aprofundeix en el procediment de creació de constitucions que va ser establert durant la Cort
General de Montsó del 1585, alhora que es destaca la localització recent del Llibre de vuit
senyals, manuscrit que ens permet una datació millor dels orígens de la institució (1289, 1291,
1359 i 1376), com també un coneixement millor del seu objectiu financer, dels seus procediments
i de les seves proteccions. Finalment, aquest article introdueix la noció de la concepció
dual de la comunitat política com a tesi interpretativa vàlida que dona sentit de manera comprensiva
al procés de desenvolupament del dret públic català medieval.