El Tribunal Europeu de Drets Humans i la rellevància del vincle genètic: una revisió de la jurisprudència sobre gestació per substitució transfronterera

En absènci d’instruments internacionals que estableixin pautes comunes sobre els acords de gestació per substitució transfronterera, els ordenaments que els prohibeixen o els consideren nuls s’han hagut d’enfrontar a la qüestió dels seus efectes, el que ja ha donat lloc a diversos pronunciaments per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. A partir del precedent Mennesson c. França (2014), el treball analitza les diferents aproximacions al fenomen que han estat objecte d’escrutini per part del TEDH. El treball posa una atenció especial, atesa la seva major freqüència, en els casos que s’originen en la negativa d’un estat a reconèixer la filiació resultant d’un acord de gestació per substitució celebrat fora de les seves fronteres i, en particular, en el pes atorgat a l’exigència de vincle genètic entre el menor i com a mínim, un progenitor d’intenció. Els més recents Valdís Fjölnisdóttir i altres c. Islàndia (2021) i A.M. c. Noruega (2022) evidencien que limitar el reconeixement d’efectes d’aquests acords als casos d’existència del mencionat vincle no és coherent amb l’interès superior dels menors que en resulten, en especial quan la seva adopció ja no és possible.