La soledat dels pacients amb COVID-19 al final de les seves vides

Les mesures de seguretat de salut pública preses a tot el món per aturar l'ascens de contagis per SARS-CoV-2 han despertat l'interès per determinats aspectes de l'ètica assistencial. S'ha parlat àmpliament de les recomanacions ètiques per prioritzar l'atenció de pacients crítics o la distribució equitativa de recursos sota l'amenaça de saturació dels serveis. Malauradament, s'ha prestat una atenció mínima a la solitud inevitable dels malalts amb COVID-19 a la fi de les seves vides. Els procediments i normatives de seguretat sanitària actuals exigeixen l'aïllament de les persones diagnosticats amb COVID-19 o d'aquelles sota sospita de contagi per falta de proves confirmatòries. Aquestes pautes d'actuació comporten una sèrie de condicions que atempten els drets del pacient, amb especial rellevància al final de vida, com el dret a una mort digna i a l'acompanyament, i que contribueixen a un elevat nombre de morts en soledat. Si bé l'aïllament és una de les
mesures de prevenció de la infecció més eficaces, és necessari adaptar un protocol per a situacions de final de vida que contempli flexibilitzar l'aïllament d'aquests pacients sempre que hi hagi una voluntat expressa per part seva. El present manuscrit analitza la vulneració dels drets del pacient a la fi de vida en situació d'emergència sanitària i planteja una sèrie de recomanacions per promoure el respecte a la seva llibertat i autonomia sense que això suposi l'assumpció d'una amenaça col·lectiva excessiva.