Sobre Pessoanes, de Ponç Pons

Si la poesia tingués santoral, Fernando Pessoa seria un dels més venerats i que major devoció desperta. Dic això d’una manera seriosa, en el sentit rilkeà de la santedat. La relació entre vida i poesia, en el cas de Pessoa, és un exem- ple per a qualsevol poeta per al qual la poesia signifiqui un assumpte seriós i transcendent en el dia a dia. D’aquesta manera, a través de la poesia, la vida és una misteriosa excursió el significat de la qual se’ns escapa per molt que sigui la mateixa poesia que ens fa la sensació que som molt a prop d’aquest sentit. A vegades, la poesia és molt a prop de la música de Bach. No crec que ni a Pessoa ni a Ponç Pons els faci res que jo digui que el seu camí poètic és una recerca del que es revela com a transcendent en la vida diària. Personalment crec que, per concloure que la vida no té més objectiu ni sentit que un femer qualsevol, no cal perdre el temps en cap mena d’art ni ciència. He de dir, doncs, que aquests poetes com Pessoa i Pons són els que m’inte- ressen: els que escriuen per mostrar que la vida té una dimensió superior al que sembla, malgrat que aquesta dimensió se’ns escapi habitualment.