Sobre el concepte polític de llengua comuna: una aproximació teòrica i comparada

A Catalunya, la política lingüística s’ha bastit sobre la relació entre els conceptes de llengua pròpia i llengua oficial, que ha estat objecte d’un sòlid desenvolupament jurídic i ha permès legitimar políticament l’ús preferent del català en un règim de doble oficialitat. Durant els primers anys del segle XXI s’incorpora al discurs públic la referència al català com a llengua comuna, arran dels canvis sociodemogràfics i sociolingüístics provocats per la darrera onada migratòria internacional. La idea ‘El català, llengua comuna’ esdevé central en l’enfocament de l’acollida de la immigració, d’acord amb un ús principalment importat del Quebec i en el marc d’un model intercultural. Però el concepte de llengua comuna manca d’una fonamentació teòrica i una definició clares, igual com d’una anàlisi de l’aplicació que se’n pot fer. Aquest article pretén contribuir a concretar aquest concepte, que ha estat rellevant per a les polítiques d’immigració i ho pot ser també, de manera més general, per a la gestió política d’una societat plurilingüe. En primer lloc, descriu com s’utilitza en l’àmbit català i els factors que han conduït a adoptar-lo. A continuació, s’aproxima al tractament que en fa la teoria política liberal i en dedueix una definició. També analitza quins en són els referents empírics i quin ús es fa del terme en textos oficials a Europa, el Canadà i els Estats Units, per acabar amb una reflexió sobre la seva aplicació a Catalunya.