Política i planificació lingüístiques durant la Segona República (1931-1939). Els cursos presencials no universitaris de català organitzats i promoguts per la Generalitat de Catalunya

Aquest article analitza un conjunt de mesures de política i planificació lingüístiques que el Govern de la Generalitat de Catalunya de l’època republicana (1931-1939) va prendre per implantar l’ensenyament presencial de la llengua catalana per a adults. Aquestes decisions s’enquadren en la fase d’extensió del coneixement i de l’ús (o vehiculació) del procés d’estandardització (Haugen, 1983). Per mitjà d’unes estructures administratives pròpies i amb les partides pressupostàries corresponents, el Govern va programar cursos no universitaris per a mestres, públic en general i funcionaris. Els primers volien formar un cos docent que pogués ensenyar català i en català; el segon tipus tenia caràcter popular, s’articulava en tres nivells (elemental, mitjà i per a castellanoparlants) i s’adreçava sobretot a les persones que el necessitaven per a la feina. La formació per a funcionaris pretenia instruir-los en el llenguatge corresponent, que justament s’estava actualitzant aleshores, una acció que s’ajusta a la fase d’elaboració funcional. La política de l’executiu també va incloure subvencions a entitats privades perquè organitzessin cursos de llengua catalana amb l’objectiu d’ampliar-ne l’oferta.