Els acords d’acció exterior de la Generalitat en el nou marc estatutari

Una de les novetats introduïdes per l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 –i per la major part de les reformes estatutàries portades a terme entre 2006 i 2007– ha estat el reconeixement exprés de la capacitat de la Generalitat de Catalunya per a subscriure acords de cooperació exterior. Aquests acords, si bé havien constituït ja una pràctica consolidada i reconeguda tant a nivell doctrinal com jurisprudencial, mancaven d’un reconeixement legislatiu exprés que garantís la seguretat jurídica dels actes realitzats per les CCAA en la aplicació. El nou marc estatutari dels acords autonòmics d’acció exterior suposa un canvi qualitatiu i quantitatiu en la concepció mateixa de l’autonomia. Es proposa aquí abordar el nou règim derivat de l’EAC de 2006, tenint present la perspectiva de la globalització de les relacions internacionals. A aquests efectes, es realitza un estudi del nou marc estatutari en dues parts. En la primera, s’analitza l’article 195 de l’Estatut, que regula de forma específica els acords d’acció exterior de la Generalitat de Catalunya i planteja que s’hi apliquin els principis de lleialtat institucional i bilateralitat. En la segona, s’examina el règim jurídic aplicable als acords d’acció exterior, concretament, la seva denominació, tramitació, dret aplicable i sistema de solució de diferències. Completa aquesta anàlisi una breu referència a la regulació en l’Estatut dels acords d’acció exterior dels ens locals.