L’obscur objecte de la necessitat

L’autor reflexiona sobre el tractament de pacients amb greus trastorns, amb els quals predominen en l’analista sentiments d’avorriment, inutilitat, exclusió i pèrdua de la capacitat de comprendre. Es tracta de pacients que no toleren interpretacions que facin al·lusió a la relació entre ells i el terapeuta i que necessiten la presència d’un analista com un objecte potser inanimat, prehumà, que proporcioni qualitats físiques o sensorials de contenció delicada i no intrusiva. L’autor cerca resposta a la seva contratransferència i al risc de col·lusió amb vinyetes del tractament de quatre pacients.