Eduardo De Filippo a Catalunya

La recepció de De Filippo a Catalunya ha estat escassa: a banda de La gran il·lusió duta a escena per Herman Bonnin (1988), L’art de la comèdia dirigida per Jordi Mesalles (1992) o la Filumena Marturano que Alfred Lucchetti va traduir i protagonitzar el 1995, només quan Belbel muntà Dissabte, diumenge i dilluns al Teatre Nacional de Catalunya (2002) es va desvelar als catalans tot el potencial i la riquesa dramàtica de De Filippo amb una posada en escena vibrant i audaç que va estar en cartell dues temporades seguides, i que va deixar una singular empremta en l’última peça belbeliana: Forasters (2004), on ressona el tema del deteriorament de les relacions familiars, així com els efectes de fantasmagoria escènica i els aspectes metateatrals que tan interessaven al napolità, tot plegat amb personatges de gruix i una singular ambició expressiva, que no oblida mai al gran públic. El teatre d’Eduardo permet operacions d’actualització i escenificació molt dinàmiques, d’aquí la seva vigència i adaptabilitat a èpoques i cultures ben distintes.