“Acollim. Però com acollim?” L’acollida des del sistema estatal de protecció internacional a Espanya

En el marc de l’asil, “l’acollida” és un con­cepte en disputa. Mentre a nivell de les ins­titucions s’ha entès com una obligació legal derivada de la necessitat de protecció que s’as­sumeix de la persona refugiada, en altres con­texts pot ser entesa com un imperatiu moral o com una forma d’acció política enfront el sistema global de control de les migracions. Si les polítiques “d’acollida” s’han conver­tit en una de les prerrogatives bàsiques del dret d’asil a la Unió Europea, la realitat so­bre el terreny mostra una cara ben diferent. Els sol·licitants d’asil s’enfronten a situaci­ons de desprotecció a la majoria de països membres, incloent situacions de carrer, ex­trema pobresa i greus vulneracions de drets bàsics. A Espanya, “l’acollida” està estre­tament lligada al sistema públic de recep­ció, com també ho està la desprotecció de les persones sol·licitants d’asil i refugiades. Aquest article explora com aquesta idea de “l’acollida” s’ha articulat en el cas d’Espa­nya a través d’una aproximació etnogràfica a l’experiència de les treballadores de les organitzacions no governamentals que ges­tionen el programa estatal recepció d’asil i refugi.