L’establiment de principis morals en l’exercici professional de l’educador social

Tal com apunta Alipio Sánchez Vidal (1999), han propiciat aquesta preocupació un conjunt divers i plural de circumstàncies i factors: l’actual desconcert existencial provocat per la caiguda dels grans ideals i l’extensió del relativisme moral; l’excessiu tecnicisme i l’eficàcia com a valor absolut, que arriben a inhabilitar les persones i, per tant, a reduir les seves possibilitats de decisió;la moral de l’èxit fàcil com a meta prioritària en la vida i en la carrera professional, que genera moltes situacions d’irresponsabilitat; l’individualisme enfront de la solidaritat, que dificulta el treball dels dos objectius bàsics de la intervenció socioeducativa: la socialització i la sociabilitat; com a elements més significatius.

Així doncs, sembla urgent reprendre la reflexió sobre la “bona pràctica” professional i no ja únicament pel context social difícil que acabem d’apuntar, sinó també, i sobretot, per recordar, protegir i executar l’encàrrec professional que se’ns fa, a saber: millorar la qualitat de vida, l’extensió de la justícia social i l’augment del benestar personal i social (Banks, S. 1997). En definitiva, com apunta Victòria Camps (1990), la contribució específica d’una professió a la vida humana és l’arrel última que legitima una professió. Però què entenem per “vida humana” , “bona pràctica”, “qualitat de vida” o “justícia social”? Aquest és, justament, el camp d’estudi de l’ètica: intentar esbrinar quin és l’ideal de vida bona. La resposta que donem a aquest interrogant acabarà configurant el nostre univers moral, és a dir, els principis de valor que hauran de regir la nostra manera de fer. Per tant, els principis morals ja impliquen un posicionament, una opció davant la pregunta ètica sobre que és bo i que no ho és, que és una vida bona i què no, quina és la vida justa i quina no.