La Guerra dels Segadors y el interés del patriciado veneciano en una convulsa Cataluña (1640-1652)

Dissolta la Lliga Santa (1573), les relacions entre Venècia i la Monarquia Hispana no van ser precisament cordials. La República de Sant Marc, atemorida per la proximitat de les dues branques de la Casa d’Àustria, veia amb bons ulls qualsevol esdeveniment que contribuís a desestabilitzar el poder del Rei Catòlic a Itàlia. Així les coses, els aixecaments de 1640 a Catalunya i Portugal haurien estat rebuts com una gran notícia per al patriciat venecià, que vivia immers en un permanent estat d’alarma davant una hipotètica invasió hispana. No obstant, tot va canviar amb l’esclat de la Guerra de Càndia (1645-1669). Aquest enfrontament de la Sereníssima amb l’Imperi Otomà per la seva més preuada possessió a ultramar -la illa de Creta- va obligar els venecians a replantejar la seva estratègia diplomàtica. Sense voler allunyar-se de França, la seva gran aliada durant la primera meitat del sis cents, els venecians eren conscients que el Rei Catòlic era el millor candidat per assistir-los en el seu enfrontament contra l’infidel. En aquesta recerca, analitzarem l’interès que des de la República es va tenir per la Guerra dels Segadors. Si bé el seu esclat havia estat raó d’alegria a la llacuna veneciana, després de la invasió de Creta el 1645 tot va canviar, ja que les galeres de Felip IV només passarien al Llevant quan es possés fi a les alteracions que amenaçaven el «cor de la Monarquia».