Perifèries envellides

Els problemes urbanístics dels barris perifèrics i els dels centres històrics tenen en molts casos característiques comunes, sobretot relacionades amb la densitat de la urbanització i la pobresa dels teixits urbanístic i social, i en aquest sentit, les actuacions dutes a terme als centres històrics per a la seva recuperació urbanística poden ser útils com a resposta a la situació dels barris fronterers. En síntesi, en aquests centres històrics s’han produït tres grans formes d’actuació: en primer lloc, l’esbotzament, una tècnica de la qual tenim clars exemples a Barcelona (carrer Princesa-Ferran, Via Laietana), i que consisteix en obrir grans vies de comunicació per tal de sanejar els cascos antics i a la vegada facilitar les connexions viàries entre les diferents parts de la ciutat, i que a les perifèries urbanes es reflecteix en la creació de la xarxa viària metropolitana de gran capacitat; en segon lloc, la monumentalització, que es pot abordar amb la recuperació d’edificis de gran valor amb nous usos o amb la construcció de nous espais públics monumentals de nova planta al mig dels teixits antics; finalment, trobem les tècniques de regeneració del teixit residencial, molt diverses, i que poden anar des de la substitució completa fins a formes menys extremes, com la rehabilitació o la restauració. En darrer lloc, i d’alguna manera com a síntesi de les tres anteriors i com a forma d’intervenció més complexa, cal esmentar l’esponjament.