El Plan General Metropolitano de Barcelona en el contexto del urbanismo español de los setenta

Cal situar l’aparició del Pla General Metropolità de Barcelona en un moment de crisi dels marcs normatius que ja venia caracteritzant l’evolució del planejament a les dècades anteriors. La visió idealista i el voluntarisme ingenu, amb pretensions de control sobre el procés de creixement urbà, que havia definit el planejament fins a la primera Llei del Sòl del 1956 es posarà en qüestió a partir de la segona meitat dels setanta. És llavors quan es manifesta clarament que el trànsit del model econòmic autàrquic al model «desenvolupista», recolzat sobre l’expansió de les activitats industrials i turístiques, ha produït un creixement urbà que ha superat els límits imposats per la legislació urbanística. El Pla General Metropolità, d’una banda, i la Llei del Sòl del 1975, d’una altra, són dues respostes a aquesta situació de crisi dels marcs normatius i de planejament. El Pla General Metropolità introdueix una sèrie d’innovacions, sobretot de caire metodològic, que són ressenyades, a l’igual que les discrepàncies i punts en comú amb la llavors nova llei del sòl.