La transformació de la solidaritat familiar des dels serveis socials bàsics a Espanya

Aquest article analitza com la pràctica quotidiana dels serveis socials bàsics reconstitueix les formes de solidaritat familiar dins d’un context més ampli d’individualització de les relacions familiars i de transformació socioeconòmica. Es tracta d’un estudi de cas basat en 8 grups focals i 17 entrevistes realitzades a les treballadores i educadores socials que implementen l’assistència social pública a Tarragona. L’extensió i la intensitat de la crisi econòmica iniciada el 2008 han evidenciat que una intervenció institucional que delega la protecció econòmica en la família extensa pot resultar ineficaç i saturar les xarxes familiars. D’aquesta manera, el familisme econòmic, que encara és dominant en els serveis socials, conviu amb altres pràctiques emergents de solidaritat familiar. En efecte, les professionals tracten sovint de potenciar que la família o la comunitat ajudin a les llars empobrides mitjançant suports afectius i, a vegades, d’intercanvi de favors (familisme relacional). Així mateix, des dels serveis socials es pot tractar d’intervenir contra les situacions en què l’autonomia i el benestar de les usuàries estan en risc pel fet que depenen econòmicament dels familiars (contrafamilisme). Aquest article conclou que els serveis socials bàsics s’han de configurar, d’una banda, com a capital institucional de les llars empobrides per facilitar-los l’accés a relacions igualitàries i de qualitat amb el seu entorn familiar i comunitari. D’altra banda, es justifica que aquest tipus d’intervenció ha de complementar-se amb l’establiment de prestacions econòmiques garantides que cobreixin les necessitats materials bàsiques.