La geometría musical de las pasiones. De la consonancia armónica del universo a la disonancia placentera del cuerpo

Aquest article estudia la sensibilitat musical cortesana de la primera modernitat partint, d’una banda, dels principis cosmològics renaixentistes —com són l’harmonia de les passions humanes o l’ordre de les esferes celestes— i dels orígens estoic-epicuris del recitativo monòdic per l’altra. D’aquesta forma la recerca centra l’atenció a l’encreuament entre els alineaments teòrics de la filosofia moral neoplatònica i les necessitats pràctiques de l’humanisme burgès al voltant de la regulació de les dissonàncies harmòniques com a mitjans per a transmetre afectes. Mitjançant la corporització de la veu, la monodia barroca va propiciar que les imatges sonores de la poesia impactaren amb tal força en els sentits que els afectes de l’oient fossin moguts segons la voluntat de les seves pertorbacions. El control plaent de les passions no és concep llavors com un trencament estilístic entre l’últim període del renaixement i el ethos barroc, si no com un vincle que els comunica.