La casa mediterrània: l’arquitectura del turisme i l’apropiació dels referents tradicionals a Catalunya i les Balears

Al llarg de la costa catalana i de les illes Balears es reprodueixen durant tot el segle XX nombrosos dissenys de construcció, principalment cases unifamiliars de segona residència o d’estiueig, que són identificats com a habitatges mediterranis, en una clara vinculació entre la condició de lloc de descans i oci amb el passat cultural, el paisatge i l’arquitectura tradicional. L’article indaga en les raons i els valors que vinculen l’arquitectura turística amb la tradicional fins a arribar a prendre-la com a referent, fins i tot de manera descontextualizada, i analitza la manera com aquesta vinculació la va identificant amb les característiques del disseny constructiu mediterrani. Amb aquest propòsit s’identifiquen i s’analitzen diferents moments i aproximacions al llarg del segle a través de diversos estudis de casos conformadors d’aquesta arquitectura. El treball ens permet identificar el moment inicial de la seva conformació durant les dècades de 1920 i 1930 des dels plantejaments, d’una banda, del noucentisme i del regionalisme i, de l’altra, des de la modernitat. També es ressegueixen els plantejaments que es reafirmen des de sensibilitats molt diverses en les dècades de 1940 i 1950 i es constata que, amb l’eclosió turística a partir de la dècada de 1960, es popularitzen i s’assumeixen com a propis.