Europa i el barroc pels vells camins de la unitat

El 1957, Europa va viure un moment clau en el procés de la seva unificació, i quina millor manera de celebrar-ho, es va pensar, que amb una exposició a la moda, Il Seicento europeo, que, sota les ales del Consell d’Europa, va marcar una nova dimensió geogràfica en la historiografia, malgrat la controvèrsia entorn del barroc i les seves redefinicions per les sensibilitats identitàries. Raons més polítiques que no pas artístiques que, en les mateixes dates, en un any fonamental en la història del bloc oriental, el 1956, van moure el Museu Nacional de Varsòvia a organitzar exposicions sobre la pintura europea occidental. Exposicions que, enfront de les que s’havien celebrat durant l’estalinisme, van cercar de soscavar les fronteres est-oest, amb la consegüent projecció en l’imaginari col·lectiu.

La diplomàcia de l’art va esdevenir, per tant, un actor protagonista de la política exterior europea a l’inici de la Guerra Freda. Va ser llavors quan es va avançar més que mai cap a un disseny global d’un suposat patrimoni cultural comú, i l’art dels mestres antics hi va tenir un paper protagonista. Es van teixir noves xarxes en la historiografia que van contribuir a un coneixement transnacional que va minar el teló d’acer i va renovar la narrativa europea, i el barroc va jugar molt bé les seves cartes en aquest escenari internacional d’històries interconnectades.