No poseu pegues

La pega (en mallorquí general pronunciada [′pǝǥǝ], en català central [′pɛǥǝ]) és definida pel DIEC com a «substància negra o de color molt fosc, extraordinàriament viscosa, residu de la destil·lació del quitrà o de resines diverses», i com a tal és de sentit no comptable, usada normalment en singular, perquè se’n posa molta, poca o gens, però no se’n posa una, ni dues, ni tres, ni..., o cap. Pot usar-se en plural només en contexts en què es fa referència a qualitats de pega diferents (pegues de resines diferents poden ser de qualitat diferent). Aquest simple fet que pega s’usa normalment en singular ja és indici suficient, per a qui té un mínim de sentit de la llengua, que l’expressió avui tan sentida i llegida, promoguda a la descosida pels mitjans de comunicació catalans, posar-hi pegues, no té res de catalana; és un més de tants i tants elements espuris que avui dia campen per la nostra llengua com si poguessin lluir la més antiga genuïnitat. Però ¿i d’on surten aquestes pegues?