«El viatger no sap» i «no li demanis al camí quina ruta». La poètica de l'errar en la poesia d'Antoni Clapés i Víctor Sunyol

En el marc de la crisi i la crítica del llenguatge del pensament i la poesia contemporànies, l’article proposa una reflexió metaliterària sobre la figura del
poeta com un exiliat de la paraula. Ajudats per pensadors i crítics literaris
com Maurice Blanchot, Emmanuel Lévinas i Jean-Luc Nancy, analitzarem
en quin sentit l’exili és un component definidor del poeta contemporani i
com aquell hi ha de ser entès. Com veurem, l’exili del poeta contemporani no
pot entendre’s ni a la manera grega —la figura d’Ulisses—, ni a la manera
judeo-cristiana —la figura de Moisés—, car en ambdós casos aquestes són
figures que simbolitzen un exili transitori, un camí de retorn o de futur en
què la negativitat només serveix per a negar-se a si mateixa i operar de nou.
Per contra, la figura del poeta-monjo itinerant de la tradició oriental, personificada en Matsuo Bashō, servirà per a il·lustrar l’exili característic del poeta
contemporani, un camí en què la negativitat és absoluta en la mesura que
planteja una itinerància de pur errar, sense origen ni meta. Finalment, les veus
de dos autors de la poesia catalana actual, Antoni Clapés i Víctor Sunyol,
aportaran la concreció i el complement necessaris a l’argumentació.