Una niña puede no ser nada... hasta desarmarizarse y ser poesía: poética y poder de la niña española exiliada

Podria semblar que una nena no és res o és molt poca cosa: una subjectivitat tot just començada, un esbós de veu. No obstant això, si aquesta nena assoleix un espai propi d’escriptura de si mateixa, haurà deixat rastres del seu pas talment qualsevol configuració historiogràfica, i la desordenarà per forçar i forjar una altra història. Així és en el cas de la nena espanyola exiliada. Les nenes de la guerra, membres de l’anomenat exili menor mexicà, no sempre van aconseguir crear-se un espai propi a l’exili llatinoamericà. Quan ho van aconseguir, el punt de partida fou —com mostren els casos de Carmen Castellote, Nuria Parés i Aurora Correa, entre d'altres— la marginalitat en relació al col·lectiu dels grans noms de la diàspora espanyola que les va armaritzar. Fins ara, si més no, ja que allò que roman dins de l’armari, tard o d’hora, irromp en el present amb un ressò alt i clar, que és el que s’examina en aquest article.