Vínculos de afecto y empatía en La soledad y sus ríos (1975) de Cecilia G. de Guilarte

Cada paraula dels textos de Cecília G. de Guilarte sobre l’exili esdevé una mena d’ham llançat cap a l’Espanya que li fou arrabassada. En esclatar la Guerra Civil, va ser la primera i única dona corresponsal al Front Nord republicà. Després de la victòria franquista, s’exilia amb la família i, després d'un breu període a França, s’instal·la a Mèxic (1940-1966), lloc que servirà d’escenari a la novel·la La soledad y sus ríos (1975). A partir de les propostes teòriques d’Ahmed (2015) i de Mora (2016), es proposa analitzar la interacció entre emocions i empatia en el context de l’exili de la protagonista, Karle. Argumentem que la novel·la mostra com la relació entre emocions i llenguatge contribueix a la reconstrucció identitària de l’exiliat i facilita la creació de noves xarxes socials basades en vincles contingents derivats de la socialitat del dolor i l’empatia. Aquesta anàlisi es complementa amb les estratègies d’empatia narrativa de Keen (2006), adaptades a la manera com els personatges reaccionen davant les injustícies vers els indígenes.