La dissimilació del jo vs tu en la poesia de Maria-Mercè Marçal. Anàlisi comparativa entre les sextines de Terra de Mai i Sang presa

La construcció d’un espai propi de la dona dins de la poesia, dita, amorosa, no només implica una ordenació nova del jo i del tu sinó que implica, de forma inexorable, la recreació del llenguatge poètic. Maria-Mercè Marçal usa el símbol del mirall per expressar l‘equivalència física dels cossos amants/amats i per extremar la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. La reciprocitat entre el jo poètic i la seva altra es va teixint amb l’ús d’imatges com l’aigua, la sang, la suor, etc., les quals han rebut, tradicionalment, un caràcter abjecte, i Marçal les situa en un primer pla, mostrant la seva expressivitat germinal i pregona. En un segon moment, la separació i la nostàlgia bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un jo que es troba irreparablement ferit. Hi ha tota una destil·lació d’un món poètic nou, que culmina l’assoliment d’un espai literari femení i lèsbic, creador de nous àmbits per a l’expressió del desig, definitivament conquerits per Marçal i lliurats a la poesia catalana.