Una ópera de cine

El segle XX ha assistit a un procés sociològic i estètic en què un nou invent com el cinema es va convertir en una ferma proposta d'art absolut. No va ser fins a la irrupció creativa de la segona onada d'avantguardes a la dècada de 1920 quan es va començar a generar una revisió de la importància i transcendència estètica del cinema. Pocs gèneres creatius van ser impermeables a la seva influència. L'òpera va ser i és un d'ells. Aquesta investigació reflexiona sobre com una òpera, Charlot de Bacarisse i Gómez de la Serna, va considerar per primer cop el material cinematogràfic com un objecte estèticament vàlid permetent  considerar el cinema com un esdeveniment transcendent dins dels paràmetres de la gran cultura europea. El 1932, fruït de la comunió estètica entre Ramón Gómez de la Serna i Salvador Bacarisse, va sorgir una òpera a la que no tan sols el seu aspecte argumental era cinematogràfic, sinó que fins i tot la seva dramatúrgia implicava projeccions d'escenes com a factor essencial. Emmarcada en el trànsit del cinema mut al sonor, l'òpera Charlot és una obra d'una importància essencial si pretenem traçar una línia d'investigació completa entre la interacció estètica entre cinema i música. L'òpera de Bacarisse es desenvolupa amb gran ofici en un llenguatge neoclàssic i politonal modern i arriscat. Gómez de la Serna va centrar la seva línia argumental en un conflicte de calat estètic que implicava al Charles Chaplin cineasta, de la mà del seu personatge, i el problema de la desaparició del cinema silent.  Analitzar en profunditat les vessants estètiques de Charlot i la seva intensa relació amb el cinema suposa un fet fonamental per a la musicologia cinematogràfica atès que ambdós gèneres es situen en un espai comú tan important com inusitat i per això d'obligada visita.