Violència de gènere: cases d’acollida, separació subjectiva i maternitat maltractada

La violència vers les dones és un tema complex, hi intervenen una multiplicitat de factors i cal comptar també amb la subjectivitat que pertany a cada dona afectada, l’experiència de les dones que arriben a les esmentades cases d’acollida, reflexa una situació particular dintre del mosaic situacional que com saben abasta tota mena de contextos, edats, àmbits socioculturals, etc.

Les dones de les cases d’acollida pertanyen, majoritàriament, a un sector de la població femenina amb menys recursos econòmics, moltes vegades de caire familiar. He conegut dones que han sortit de la seva vivenda sense res, literalment, ja que fins i tot a alguna li havien destruït els papers (carnets, llibre de família…) que també formen part de la identitat d’una persona.

L’objectiu d’aquest treball, no és entrar en el concepte —discutible— de la conveniència que una dona hagi d’abandonar la seva vivenda —hi ha opinions diverses— és un punt de partida per obrir debat en una qüestió al meu entendre essencial en el procés previ i també posterior a posar límit a situacions de maltractaments: la distància interna. Les dones que pateixen maltractament per part de la parella majoritàriament són mares. Quan es parla als mitjans de comunicació de la problemàtica d’aquestes dones i també en els fòrums en què es fa debat, l’aspecte que fa referència a la posició subjectiva en relació a la maternitat queda si més no esvaït.

L’exercici de la maternitat —idealitzat però poc reconegut i valorat com cal des del discurs social— queda malmès quan una dona es troba vivint en circumstàncies en què ha perdut els referents de la seva identitat, aliena en el domini exercit per l’altre.

La dinàmica d’una relació de parella — pensant— des d’un punt de vista genèric, canvia —i això tothom ho sap— quan neix el primer fill o filla. Passar dels dos als tres no és un pas gens fàcil. El tòpic que un fill pot ajudar a salvar o enfortir un vincle de parella desapareix davant d’un moment en què l’espai d’ocupació afectiva vers l’altre es veu significativament reduït.