Psicoanàlisi relacional, col·loqui relacional

Fins fa poc, el paradigma psicoanalític dominant era mecanicista i intrasubjectiu i el psicoterapeuta s’havia de situar en una posició neutral, a la recerca d’un punt d’observació objectiu en què el passat era una dada històrica fixa —empremta mnèmica—. A partir de les teories de la relativitat d’Einstein i de la incertesa d’Eisenberg, el pensament sistèmic va desenvolupar un col·loqui relacional en el qual el psicòleg relacional forma part del sistema a observar i el passat es converteix en una construcció subjectiva susceptible de ser reescrita i reinventada. Recentment, la psicoanàlisi relacional i, en particular, l’escola intersubjectivista han reivindicat també que el significat psicològic no és inherentment intrapsíquic, sinó que es gestiona per mitjà de la interacció terapèutica —de vegades, fins i tot es considera exclusivament intersubjectiu—. En aquest treball pretenc fer una reflexió sobre les semblances, diferències i aportacions a la clínica que ens poden subministrar aquestes dues darreres visions.