Memòria, dol i psicoanàlisi en el llarg camí de dolor entre 1939 i 2017

Perquè l’objectiu del símptoma traumàtic és trobar algú a qui parlar, en aquest article s’intenta trobar una resposta a la pregunta «quina és l’actitud que ha d’adoptar el psicoanalista en casos de dol extraordinari per trauma social?».

Desenvolupa la cognició de l’elaboració traumàtica des de la intrínseca evidència de la transmissió intergeneracional del trauma, de la primera a la quarta generació, defensant el benefici guaridor de la paraula i constatant que l’analista també ha d’abastar la interpretació d’allò que el pacient no pot dir però que ha estat transmès.

Des d’una continuïtat crítica i disruptiva, l’escrit homenatja el treball i la doctrina dels pioners de la psicoanàlisi a Catalunya i l’Estat espanyol d’abans de la guerra del 36, sense oblidar que el nosaltres no només aglutina a qui combrega amb els ideals d’una posició ètica davant fenòmens d’aquesta magnitud.