“Divine Stuttering”: Revelation as Donation in Joan Maragall and the notion of a polity as intense patriarchal life

Aquest article examina la teologia radical de la immanència divina de Joan Maragall, que situa Déu no només dins la natura, sinó també dins la consciència i els sentits humans. Maragall redefineix la transcendència com una realitat fenomenològicament accessible, mediada per uns sentits entesos espiritualment, i així desafia la teologia apofàtica del catolicisme centralista que havia associat la revelació sensorial amb el paganisme. En diàleg amb la fenomenologia de la donació de Jean-Luc Marion, l’article argumenta que Maragall desplaça l’epistemologia del coneixement diví d’un model exclusivament transcendent a una revelació immanent, fonamentant l’autoritat i el progrés en l’obertura del poble a la presència divina. D’aquesta manera, la revelació esdevé el principi d’una teologia política en què la vitalitat espiritual –i no la raó institucional– estructura la comunitat (poble) com a receptiva al diví en el món. L’article conclou mostrant com aquesta reconfiguració sensorial i teològica informa la visió maragalliana de la comunitat i les seves institucions.