La prosa del primer Maragall. Estudi lingüístic de les Notes autobiogràfiques (1885-1886)

En aquest article es fa una anàlisi morfològica, lèxica i sintàctica de les Notes autobiogràfiques (1885-1886), amb la finalitat de caracteritzar el perfil lingüístic del primer Maragall. Es tracta del primer text català maragallià en prosa que conservem, no destinat a la publicació, escrit en el període de formació literària. Aquestes circumstàncies condueixen a fer la hipòtesi inicial que la llengua que s’hi utilitza ha de ser una llengua viva, espontània, plantejada al marge de preceptives gramaticals i de convencionalismes formals. La conclusió de la recerca, però, és que en el text hi ha molt artifici lingüístic. Maragall coneix —i segueix, amb vacil·lacions— els «preceptes» de la llengua literària de l’època. Alhora, la llengua de les Notes autobiogràfiques, en alguns aspectes, s’aparta del model més lligat a l’estil floralesc. Sigui com sigui, el text no presenta indicis d’una posició personal d’indisciplina gramatical, contrària a la codificació lingüística. La coneguda posició maragalliana contrària a la normativa i a les acadèmies és una posició que es devia gestar més endavant. I, d’altra banda, el text tampoc no ofereix elements que ens facin pensar que el bagatge lingüístic de l’autor era inferior al d’altres escriptors de la mateixa època i edat. Finalment, si des del punt de vista literari el text pot ser considerat un text espontani, es constata també que l’espontaneïtat literària no necessàriament va lligada a l’espontaneïtat lingüística.