Sobre l'amic sàfic i anònim de Maragall

Aquest article proposa una revisió d’«A un amic», una de les poesies que Maragall va incloure a Les disperses (1903). Es tracta d’una peça que tant per la forma com pel contingut, de clar regust horacià, provoca una certa estranyesa en el corpus del poeta modernista que s’obliga a seguir unes formes pretesament neoclàssiques amb una pulcritud a què no s’havia cenyit mai. És una poesia menor, de circumstància, dirigida a un amic anònim, per a la qual fins ara s’havien proposat models castellans (Fray Luís de León i Garcilaso de la Vega) que no semblen casar amb la clara voluntat maragalliana de reproduir, encara que de lluny, els versos sàfics. Tampoc la hipòtesi que el destinatari fos Miquel i Soler o Roura no se sustenta sobre bases gaire sòlides: ecos vagues producte d’una lectura biografista de la poesia, amb l’agreujant que aquesta peça no està datada i això complica encara més saber de quines circumstàncies reals parla, si és que realment en parla. En aquesta contribució abordarem les qüestions del model i del destinatari a partir de l’anàlisi de la forma mètrica i del tema horacià. Així, l’autor busca la resposta a les incògnites plantejades remuntant-se a les traduccions horacianes de Joan Sardà, l’amic personal al qual va dedicar un estudi necrològic l’any 1898.