Parlar com a acte d’autoempoderament - instal·lació teatral i dispositiu de mediació tècnica al museu - Numax-Fagor-Plus de Roger Bernat

Sobre la base de l’exemple de la producció Numax-Fagor-Plus, del director català Roger Bernat, l’article debat l’estructura paradoxal d’un dispositiu tècnic, tot establint relacions amb aspectes d’un comportament «monolític » dels espectadors de xarxes socials amb usuaris que piulen i publiquen, i tot plantejant qüestions d’actuació autònoma i lliure. La transmissió tècnica del text és important per al desenvolupament de la producció teatral Numax-Fagor-Plus en el fràgil context del museu, per principi aliè al teatre. Aquesta comunicació mitjançada per un «aparell tècnic» respon a la idea del teatre postespectacular —introduir distàncies perquè aparegui el «tercer mitjancer»— i funciona com una participació espontània en el sentit del teatre postdramàtic. El contacte aparentment directe en el «diàleg» a què podrien estar disposats els espectadors, preparat per a l’autoempoderament de les converses entre el públic abans de l’inici de la realització escènica, esdevé una demostració irònica de la seva il·lusió, visualitzada com a mer seguiment d’un comportament suggerit tècnicament. La realització escènica fa palpable com funcionen els assistents com a massa, com es relacionen els uns amb els altres i com actuen amb el text «per encàrrec», tot sotmetent-se, d’entrada, sense qüestionar-la, a una regla que enlloc s’esmenta explícitament. A partir d’una aparent llibertat, són dirigits de manera quasi cínica cap a una prova d’obediència, i ara experimenten paradoxalment una llibertat molt més àmplia i notable: què passa, si no m’hi sotmeto?