Sobre la coherència lingüística del superlatiu aplicat a circumstancials (vine al més tot que pugues).

A l?Edat Mitjana, el català disposava de dues aplicacions irregulars de la comparació superlativa, a la quantificació del nom (Portaré els més diners que podré) i als circumstancials de manera i de temps (Vine al més tost que pugues), totes dues d?aplicació escassa. Durant la maduresa, Pompeu Fabra va recomanar la segona construcció per tal d?evitar un ús del lo castellà (Vine lo més prompte que pugues). Tanmateix, les insuficiències teòriques que hi ha sobre la comparació varen provocar que Fabra fes aquesta operació d?una manera molt vaga, la qual cosa ha permés que una part del català escrit actual use construccions que no han sigut mai catalanes i que són molt malsonants (com ara Va ser el més a la vora que he estat mai). L?article, ultra exposar una teoria sobre les comparacions superlatives, intenta mostrar que, en aquesta qüestió, la normativa lingüística catalana és poc coherent (rebuig explícit del lo castellà i ús encobert), contradicció que es pot solucionar recorrent a construccions vives i populars (com ara No he estat mai tan a la vora del precipici, en l?exemple anterior).