Del desig a la cura: la carícia com a trobada amb l’altre en «L’ésser i el no-res»

En L’ésser i el no-res (1943), Jean-Paul Sartre descriu la carícia com a part de les cerimònies d’encarnació del cos de l’altre, en el context del tractament del desig sexual com a mode de relació concreta amb el proïsme. Així, per la carícia aconsegueixo que l’altre s’encarni encarnant-me alhora, obrint una dimensió de comunió de les carns que, finalment, permet apropiar-me de la seva llibertat a través de la seva facticitat. Aquest treball pretén inaugurar —sense desestimar la lògica del conflicte que opera en les relacions intersubjectives— un mode de relació amb el proïsme que es fundaria, precisament, en l’experiència de «comunió» entre subjectivitats, un vincle de cura. Així, aquest treball tracta un tema poc explorat en l’obra, però l’aborda emprant conceptes que pertanyen a un altre moment de pensament de Sartre (Cahiers pour une moral, 1947), per mostrar que existeixen, ja en L’ésser i el no-res, obertures a vincles intersubjectius autèntics.