La no-univocitat de la substancia com a metafísica de la causació

Els §§ 51-52 de la primera part dels Principia Pliilosophiae són el lloc on Descartes tematitza més explícitament les dificultats inherents a la conceptualització del finit i l'infinit sota una noció comuna. Atesa la contraposició que des de 1630 s'ha establert entre aquestes dues regions, de la possibilitat d'una tal noció "comuna" depèn en gran part que la metafísica cartesiana pugui llegir-se com una "única" disciplina que aplega dues entitats essencialment diferenciades, o bé que la distància ontològica entre el finit i l'infinit constitueixi un abisme tal que impedeixi qualsevol mena de "continuïtat discursiva". Es palès que una defensa radical d'aquesta darrera interpretació convertiria la ben trabada meditació de 1641 en mera equivocitat nominal i, per tant, en simple retòrica inconsistent; cosa del tot insostenible si tenim present tant el llarg procés de gestació de la seva metafísica, com la constant preocupació cartesiana per trobar una forma expositiva persuasivament eficaç.