Alguns aspectes no cartesians del racionalisme de Spinoza i de Leibniz. Sobre la naturalesa dels cossos

Després de recordar en la primera part alguns vestigis de l’herència neoplatònica i cabalística de la tradició animista en les obres de Spinoza i del jove Leibniz, analitzo en la segona part aspectes del conatus, que són comuns a ambdós filòsofs: mens idea corporis i mens harmonia conatuum respectivament. Finalment, en una tercera part, descric la «transvaloració» que del conatus de Hobbes i de Spinoza, així com de les regulae motus de Huygens, va tractar de fer Leibniz: d’una banda, de la resistència o inertia naturalis dels cossos a la vis insita rebus: i. e. potentia absoluta corporum; i de l’altra, de la relativitat del moviment dels experiments mecànics a la universalitat del principi de l’equipol·lència de la causa plena i de l’efecte enter, l’últim fonament del qual és el principi d’individuació: la universalitat de totes les lleis mecàniques i la singularitat de cada succés de l’univers.