L'aprenentatge com a esdeveniment ètic. Sobre les formes de l'aprendre

En aquest article es replanteja la idea de l'aprenentatge com a forma d'esdeveniment ètic. Per a això, l'autor inscriu les seves reflexions dins d'un marc d'interpretació estructurat per dues idees principals: a) la tradició, com re-creació de sentit (MA Ouaknin); i b) el temps humà, com un temps narrat (P. Ricoeur), que és possible pensar des de la memòria, des de l'atenció i des de la possibilitat. L'aprendre, així, comporta formes diverses de fer experiència sota les quals l'aprendre suposa una relació d'aprenentatge que crea novetat (H. Arendt). Lluny de ser una activitat orientadora, l'aprendre humà sovint desorienta i col·loca a la deriva, perquè condueix a pensar d'una manera radical. En aquest sentit, l'aprendre es pot imaginar des de diverses figures i imatges poètico-literàries: l'aprenentatge de la civilitat, com a aprenentatge de les maneres de perdre i reconstruir la ciutat com a territori de la memòria (W. Benjamin); l'aprenentatge com a casualitat (J. Saramago); l'aprenentatge com a decepció (G. Deleuze). En darrer terme, l'aprenentatge com a relació i com a trobada amb l'altre que descentra l'univers egològic del «jo» i el desestabilitza.