Reconceptualitzar la ‘compassió’ de Schopenhauer a través d’estructures de relació espacialment concèntriques i diametrals

La compassió de Schopenhauer (Mitleid) emfasitza que una persona participa immediatament del sofriment d’una altra. Una de les qüestions que ha romàs al llarg de la història entre els crítics de Schopenhauer és la seva reducció inconscient de la compassió a una forma d’egoisme. Aquest article argumenta que una concepció de marc espacio-relacional manté la compassió de Schopenhauer contra les assumpcions egoistes. Aquest marc espacio-relacional sorgeix d’una reinterpretació d’una part de les observacions de Lévi-Strauss en les estructures de relacions interculturals —en les projeccions diametrals i concèntriques— sense que haguem de comprometre’ns amb els pressupòsits estructuralistes de Lévi-Strauss. Una distinció entre les projeccions espacials concèntriques suposadament connectades i el contrari diametral com a suposadament separat ens ofereix marcs contrastables per entendre el sí relacional del Mitleid de Schopenhauer. Les objeccions que han fet alguns crítics, entre ells Nietzsche, que la compassió de Schopenhauer és una forma simple d’egoisme són degudes a la projecció d’una estructura espacio-relacional i diametral suposadament separada del pensament de Schopenhauer. La concepció schopenhaueriana de la compassió adopta una relació concèntrica suposadament connectada que qüestiona la lògica d’Occident, estructuralment diametral, el marc en el qual es mouen els seus crítics.