Compassió o renúncia? «Aquesta» és la qüestió de l’ètica de Schopenhauer

La visió tradicional del pensament ètic de Schopenhauer és veure la renúncia de la voluntat- de-viure com la resposta més vertadera i més ètica a un món com el nostre, en què el patiment és enorme, endèmic i no redimit. Des d’aquesta perspectiva, l’ètica de la compassió, que a Sobre el fonament de la moral Schopenhauer resumeix en el principi «No facis mal a ningú sinó més aviat ajuda a tothom en la mesura que puguis», és la segona millor forma de viure, valuosa tan sols com un pas en el camí vers «salvar-se» de la voluntat- de-viure mitjançant la renúncia completa. En aquest treball suggerim que aquesta imatge tradicional de l’ètica de la compassió com una estació de pas en el camí vers l’opció normativament preferible de la renúncia amaga un conflicte fonamental al cor del pensament ètic de Schopenhauer. En el seu lloc, argumentem que Schopenhauer ha d’interpretar-se en tant que ofereix dos ideals independents i mútuament antagònics de l’ètica: la compassió i la renúncia. Després, posant el «resignacionisme» de Schopenhauer entre parèntesis, explorem el seu ideal de compassió i oferim una reconstrucció de l’ètica de Schopenhauer que defensa l’existència de «graus de valor inherent» entre els éssers vius. El nostre objectiu és demostrar amb aquesta reconstrucció que Schopenhauer ofereix una combinació d’ètica kantiana i ètica del sentit moral que té una considerable originalitat i resulta atractiva des del punt de vista de la teorització ètica contemporània.