La limitació de la sobirania permanent sobre els recursos naturals

L’assaig examina el principi jurídic internacional de sobirania permanent sobre els recursos naturals des d’una perspectiva crítica i analitza la seva possible col·lisió amb la demanda de sostenibilitat i d’una protecció del medi ambient a escala global. Es defensa que una sobirania nacional sobre els recursos naturals no és cap obstacle per a la consecució d’una justícia ambiental global d’abast més gran. La norma és fortament justificada com una expressió econòmica diferent de la sobirania estatal de postguerra i com una ramificació de la universalització de principis com ara descolonització, autodeterminació, drets territorials i equitat dels estats quant a la seva sobirania. Però la interpretació de la sobirania i l’aparell de pràctiques establertes en el nom de la sobirania permanent sobre els recursos naturals menyscaba, més aviat, la llei ambiental internacional, per exemple mitjançant l’extensió dels drets sobirans sobre els recursos més enllà de les fronteres dels estats, o establint una prioritat continuada del dret a un recurs obert i del dret al desenvolupament per damunt de les normes internacionals de protecció ambiental i de l’ús de recursos sostenibles, o contribuint al poc èxit en el reforç de nocions i principis, tant conceptualment com legalment, que es corresponguin millor amb la naturalesa global i les demandes comprehensives dels sistemes ecològics. L’assaig defensa que la plausibilitat de la sobirania sobre els recursos depèn de la interpretació del concepte de sobirania i de la manera com incorpori normes autolimitadores en l’exercici d’aquesta. S’estableix un paral·lel entre limitar la sobirania sobre els recursos naturals mitjançant normes de sostenibilitat ambiental, i la vigilància ecològica responsable i els drets humans com a mesures limitadores àmpliament acceptades per regular l’exercici del poder estatal sobre els ciutadans.