Performativitat i aporia derridianes en la creació del món segons Hasday Cresques

L’objectiu d’aquest article és fer llum a la complexa i ambigua explicació sobre la creació del món que proposa Hasday Cresques —un rabí, metge i filòsof jueu nascut a Barcelona al segle xiv— a Or Adonay (La llum del Senyor). Harry A. Wolfson (1953) analitza com Cresques intenta conciliar la doctrina de l’emanació, d’arrel plotiniana, amb la de la creació del no-res, d’origen bíblic. És a dir, les dues explicacions, d’entrada excloents, que filòsofs i teòlegs jueus, musulmans i cristians empraven per explicar l’origen del món. Al nostre entendre, Cresques i, en menys mesura, Wolfson sembla que passen per alt que l’esmentada conciliació només es pot dur a terme a costa de desembocar en una sèrie de contradiccions lògiques vinculades a la voluntat divina i a la temporalitat. En aquest article, les assenyalem. També hi mostrem com l’aporia en la qual desemboca l’argumentació de Cresques no és fruit de la seva manca de destresa lògica, sinó del fet que està intuint, sense encara disposar de les eines conceptuals per enfrontar-s’hi, que el concepte de creació del món és aporètic perquè produeix les seves pròpies condicions de possibilitat. Explorem aquesta idea amb l’ajut de les reflexions que Jacques Derrida fa d’altres fenòmens performatius aporètics.