Una lectura no canònica del Cant espiritual de Joan Maragall

Aquesta breu aportació només vol ser un comentari lliure i personal, no gens canònic, ifins i tot heterodox, del Cant espiritual de Maragall. Es tracta d’una glossa que alhora creu poder tipificar el que és i ha de ser el més genuí tarannà filosòfic: el tarannà de qui cerca la veritat, de qui només cerca i mai no deixa de cercar la veritat. Si hom cerca, és que encara no ha trobat allò que busca; com a cercador, doncs, el filòsof ha de restar lluny del dogmatisme gnòstic (sigui del signe que sigui). Però, si cerca, és que es mou ja en la direcció d’una eventual trobada; per tant, el filòsof tampoc no pot fer seva la postura escèptica que ha decidit la impossibilitat d’aquesta trobada. Com el poeta d’un Cant espiritual glossat com a Cant alhora mundanal i espiritual, el filòsof ha de mantenir-se en la corda fluixa de l’agnosticisme, lluny de la gnosi tant de la transcendència com de la immanència.