Hic et nunc

La vitalitat d’en Manel Marí no era xiroia ni rabiosa (o sigui: no era naïf ni fruit de l’enuig) però sí que tenia alegria i mala bava. Era una vitalitat que es basava en el “dogma de fer” (títol d’un poema seu), és a dir: es basava en un fer indeturable, impel ·lit a la cultura per una mena d’impuls de supervivència, i en un fer “de gust”, que accepta i gaudeix el motllo de carn que ens ha estat donat. Mirar endavant és una bona solució per agafar-se l’existència en aquest món decebedor; certament, una forma de saviesa pràctica: un carpe diem fruit de la reflexió.
En Manel vivia la vida. I no ho feia defugint l’enteniment ni evadint-se: acatava la duresa de la realitat, la brillantor fulgurant d’una fulla esmolada, i del desencant en feia cant, i de la resignació en feia filosofia.