Reescriptures del mite de la dona d’aigua en la cançó contemporània

El mite de la dona d’aigua és una part essencial del nostre patrimoni etnopoètic. Arreu dels Països Catalans trobem llegendes sobre aquests éssers fantàstics, també anomenades encantades, goges, nimfes o fades. L’aigua hi és vista com un element generador de vida i, per tant, associat a la fertilitat, l’exuberància, el misteri i la sensualitat. Les dones d’aigua són d’una gran bellesa i guarden tresors meravellosos, però també poden ser perilloses per als humans. El mite ha arribat a l’actualitat en múltiples versions i ha sigut incorporat a la literatura  per autors com Jacint Verdaguer, Josep Sebastià Pons, Miquel Costa i Llobera o Miquel Martí i Pol. A partir dels anys seixanta, en l’àmbit de la cançó, trobem adaptacions d’aquests textos fetes per cantautors com Teresa Rebull, Maria del Mar Bonet o Marala. Paral·lelament, grups de folk com Xaloc Música o Nou Romancer han musicat les rondalles tradicionals en què apareixen aquests éssers. En els darrers anys, tanmateix, és quan sorgeixen reescriptures més lliures del mite, que han fet grups com La Gossa Sorda, Clara Peya o Txell Sota, i que hi aporten una visió feminista en què aquesta criatura és vista com un exemple de dona lluitadora, lliure i empoderada.