“Stachtopouta” and “Nifitsa”: spinning tales in relation with feminine productivity and dowry practices of modern Greece

Stachtopouta (ATU 510A), una de les rondalles més populars de la tradició folklòrica grega, ha rebut recentment molta atenció des dels enfocaments pioners i innovadors d’estudiosos grecs i estrangers com ara D. Loukatos, Photeini P. Bourboulis, Nicole Belmont, Anna Angelopoulos, Margarita Xanthakou i Aigli Brouskou. Emmanouela Katrinaki, en el seu propi anàlisi de la versió grega de la Ventafocs, no només resumeix els enfocaments psicoanalítics existents basats en el rar element del matricidi de la rondalla grega sinó que també la col·loca en el marc d’altres rondalles en què apareix el tema del canibalisme imaginari. Un altre marc teòric sòlid ha estat proporcionat per Francisco Vaz da Silva en una sèrie d’articles sobre les versions europees (inclosa la grega) basat en el concepte dels allomotifs, les seves equivalències simbòliques i la seva comparació amb els costums populars correlacionats. Nifitsa, d’altra banda, un dels animals més comuns de la fauna grega, és l’heroïna d’una història de creences igualment ben coneguda, però menys estudiada. Encara que pertanyen a gèneres narratius diferents, la rondalla i la llegenda, respectivament, aquestes dues històries s’articulen entorn d’un mateix tema, l’activitat de filar. A través de l’estudi de l’apropiació narrativa d’aquest tema, aquest treball intenta establir les afinitats i les diferències entre les variants d’aquestes històries, tenint en compte la importància del seu ancoratge geogràfic i social. En aquest marc, les qüestions relatives a la productivitat femenina i les pràctiques d’acumulació de dots en les comunitats gregues modernes semblen tenir un paper important en la variació folklòrica.