Els relats humorístics d’arrel lingüística: consideracions a propòsit del tipus ATU 1699 («Malentesos entre parlants de diferents llengües»)

Si bé es mira, al darrere d’una rialla o d’un somriure hi ha sempre una tragèdia. Fet i fet,
l’humor pren base en el fracàs i constitueix, precisament, una estratègia —privativa de
l’espècie humana— per a la superació o la sublimació de les inclemències vitals. Així
doncs, inventem i contem acudits que delaten la feblesa de les institucions polítiques i religioses
que, suposadament, ens haurien de dignificar socialment; ens riem de la vulnerabilitat
del cos humà; fem burles dels elements que ens recorden la condició zoològica,
biològica i mortal (pensem només en l’inesgotable filó dels relats escatològics i sexuals;
en les gràcies que desperten els gestos antropomòrfics d’un animal; en l’humor negre
vinculat a la mort, les seues circumstàncies, els seus rituals; en el riure instintiu davant
l’accident enregistrat per un videoaficionat; etc.
També les llengües, naturalment, són una font de rialles i calamitats: quan el llenguatge
trontolla —allà on les paraules fracassen— no solament queda en evidència la
presumpta dignitat de l’espècie, sinó també una dramàtica limitació en les formes de
la comunicació, i en les possibilitats de concepció del món. En últim terme, el fracàs
del llenguatge és el fracàs de l’ànima humana —nua, òrfena, aïllada, terriblement sola
davant les complexitats de l’existència.
En aquest article ens proposem aportar algunes consideracions analítiques sobre
els fonaments humorístics subjacents a diferents relats populars que tradicionalment
han estat catalogats en el tipus ATU 1699 (Malentesos entre parlants de diferents
llengües), amb la intenció d’encetar una reflexió sobre l’oportunitat de distingir-hi uns
subtipus determinats.