Correlats acústics de l'accent secundari en català

Aquest estudi analitza els correlats acústics de l’accent secundari en català. En primer lloc, s’ha dut a terme un experiment de producció l’objectiu del qual és comparar els paràmetres de duració, F0 i intensitat de síl·labes amb els següents suposats nivells accentuals: (1) sense accent (picà); (2) amb accent primari (pica); (3) amb accent rítmic (picaresca); (4) amb accent secundari en mots compostos (picaferro). Els resultats mostren que els accents secundaris dels tipus examinats en aquest article no presenten correlats acústics fiables que els caracteritzin i que els diferenciïn de les vocals àtones. En segon lloc, s’ha realitzat un experiment de percepció que demostra que els oients confonen les síl·labes àtones amb les síl·labes amb accents rítmic i secundari en compostos. Per una banda, es confirma pel català un fet demostrat en llengües com el grec (Arvaniti 1994), el castellà(Prieto i van Santen 1996, Scharf et al. 1995, Díaz-Campos 2002) i el polonès (Scharf et al. 1995): mentre que els oients tendeixen a regularitzar els accents i a sentir accents rítmics alterns, hi ha ben poca evidència física d’aquest ritme en la cadena parlada (vg. Hayes 1995:30-31). Per altra banda, es confirma, en contra de la creença tradicional, el comportament àton del primer element de mots compostos defensat per Mascaró (1983) i Recasens (1993), en contrast amb el comportament tònic dels adverbis en –ment, que sovint es pronuncien amb un accent tonal en el primer element (vg. secció 2.2).